Els espais a Ramona, adéu

En una obra literària són molts els aspectes que la constitueixen i  tots i cada un d’ells, alhora, són essencials, com el tema, l’argument, els fets, el llenguatge, els personatges... Però hi ha un que no se li atribueix la importància que realment es mereix, ja que, sense aquest, tota l’ambientació de la història canviaria totalment: l’espai.

L’espai serveix per a situar-nos de manera més concreta a l’escenari on succeeixen tots els fet de la novel·la. També aproxima més al lector als fets succeïts, ja que es pot trobar amb llocs en els quals hi hagi estat i hi hagi viscut alguna experiència en concret. Per tant, es crea un vincle força intens entre els esdeveniments ficticis i els reals.

A través de les tres protagonistes de Ramona, adéu, són molts els espais que ens parla l’autora. Però els més destacats se centren a Barcelona, un racó del món molt proper a nosaltres. Cada una de les seves protagonistes té una perspectiva diferent d’aquesta gran ciutat, ja que tenen un fort lligam amb aquesta, que de ben petites coneixen. La Mundeta Jover (àvia) mostra una ciutat en expansió, de finals del segle XIX i als inicis del XX,  que canvia d’aspecte després de què s’enderroquessin les muralles que l’empresonaven.  La Mundeta Ventura (mare), al contrari que l’àvia, viu en una ciutat en crisi provocada pel gran seguit de fets polítics que succeeixen de manera molt accelerada i que acaben desencadenant la Guerra Civil. Tot i això, a principis del trenta, ella gaudeix del que hi ha en una Barcelona que ha viscut anys força positius en l’economia. Finalment, la visió de la Mundeta Claret (filla) és d’una Barcelona molt desordenada, amb moltes deficiències, anàrquica, amb molt de menyspreu per tot allò d’interès artístic...un espai que l’acaba ofegant i oprimint.

El Passeig de Gràcia es nombra molt durant l’obra de Montserrat Roig. És un espai en el que hi sol anar a passejar molt sovint la Mundeta mare. Aquest passeig és una de les avingudes principals de Barcelona i una de les àrees comercials i de negoci més important actualment. A més, també s’hi poden trobar grans obres d’arquitectura modernista, com les de Gaudí i Domènech i Montaner, les quals han estat declarades Patrimoni de la Humanitat. El Passeig de Gràcia està situat a la part central de l’Eixample i connecta amb la plaça de Catalunya al sud. Per a la Mundeta Jover, és a dir, l’àvia, aquest és un dels espais que més li agraden de la ciutat.

Un altre lloc a destacar és la Rambla. Abans que Barcelona eliminés les seves muralles, era l’única via ampla al centre de la ciutat. Aquesta via és força peculiar perquè rep cinc noms diferents: la rambla de Canaletas, on hi ha la font de Canaletas, de la qual qui en beu sempre torna a Barcelona, segons una dita popular ; la rambla dels Estudis, per l’edifici construït a mitjans del segle XV de la Universitat;  la rambla de les Flors o de Sant Josep, al trobar-se allí l’antic convent de Sant Josep i on hi havia l’únic lloc de Barcelona al segle XIX on venien flors; la rambla dels Caputxins, on hi havia l’antic convent de frares caputxins i, finalment, l’últim tram, la rambla de Santa Mònica.

Un restaurant que rep a una gran quantitat de clientela, tot i la seva antiguitat, és un escenari molt visitat per a les tres protagonistes de la història. El Nuria, situat a la Rambla de Barcelona, és un lloc ben acollidor i molt adient com a punt de trobada. És un espai que porta gairebé tres quarts de segle obert. Hi havia èpoques en les que mai tancaven, degut a que està situat en un lloc de pas, tant pels turistes com pels propis barcelonins. Fins i tot els artistes anaven al Nuria per fer les seves tertúlies o per reunir-se després de les funcions. En l’actualitat, encara segueix mantenint una carta que respecta les tradicions i s’adapta als gustos actuals.

L’espai on s’hi concentra la personificació de l’ hipocresia, amb una població que està en constants crítiques del seu entorn, és Valldoreix. Aquest és un petit racó de Sant Cugat del Vallès, situat a prop de Barcelona. En aquest indret hi estiueja força la Mundeta mare. Allí hi coneix els seus dos grans amors: l’ Ignasi i en Joan. Tot i això, el lloc que més li agrada a la Mundeta Ventura és l’Arrabassada, a mig camí entre Valldoreix i Barcelona. 

Per últim cal citar un barri paradigmàtic, el qual la Mundeta àvia veu néixer: l’Eixample. Aquest apareix com a resultat de l’expansió de Barcelona fora de les muralles al segle XIX, en una de les èpoques amb més esplendor de Barcelona durant els anys d’industrialització. Qui va idear aquest pla urbanístic va ser Ildefons Cerdà. Ell buscava una ciutat igualitària, sense diferències entre barris per les condicions de vida imposades. Però finalment s’hi ha acabat situant bona part de la població burgesa. I en Ramona, adéu hi fa referència a aquest sector de la població de manera més concreta.

Tots i cada un d’aquests espais amaguen moltes històries de mil i un personatges, tant reals com ficticis...i nosaltres hem conegut les de les tres Mundetes, les de tres generacions.

 

 

 

RECURSOS:

Llibre: Ramona, adéu, de Montserrat Roig (apartats de propostes de treball de l’editorial Educació 62.

Pàgines web:

http://www.nuria.com/

http://www.mispueblos.es/

http://solitud6.blogspot.com/

http://www.barceloca.com/

TOTS ELS QUI ET BUSQUEN...

TOTS ELS QUI ET BUSQUEN...

Tots els qui et busquen et tempten,
i aquells qui et troben et sotmeten
a la imatge i al gest.

Jo, però, vull comprendre’t
com la terra et comprèn;
amb el meu madurar
madura
ton regne.

No vull de tu cap vanitat
que te’m demostri.
Sé prou que el temps
té un nom diferent
del teu.

No facis cap miracle per complaure’m.
Dóna raó a les teves lleis,
que de generació en generació
van fent-se més visibles.

                                                                                            

                                                                                                                                                                                    RAINER MARIA RILKE

 

 

(Traducció de Joan Vinyoli , Joan VINYOLI, Noves versions de Rilke, Ed. Empúries, Barcelona, 1985.)

 

 

Sovint no donem la oportunitat a les persones de poder-les conèixer tal i com són, i ens fem idees equivocades sobre elles. O en d’altres només hi busquem un interès propi i egoista.

 

Però en aquest poema veiem que l’autor no ho vol això. No vol re que el complagui. Tant sols vol poder comprendre’l i veure més enllà del que els altres veuen en aquell personatge.

 

He escollit aquest poema de Rilke perquè trobo que ell vol que la persona de la qual parla no deixi de ser ella mateixa ni oblidi els seus ideals. Així aquesta, poc a poc, podrà aconseguir un reconeixement col·lectiu sense oblidar, en cap moment, qui és ella i què és el que vol.

 

Cal aprendre a comprendre a aquells que ens envolten, tant amics, familiars, companys...ja que així la convivència serà més gratificant i hi haurà un respecte comú, sense discriminacions.  

APAGA AQUESTS ULLS MEUS...

APAGA AQUESTS ULLS MEUS...

 

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.

 

 

                                                                                                                                                                             

RAINER MARIA RILKE

 

 

(Traducció de Joan Vinyoli , Joan VINYOLI, Noves versions de Rilke, Ed. Empúries, Barcelona, 1985.)

 

 

 

Rere aquests versos s’hi amaga l’amor que sent el poeta en vers algú altre. Tant és, facin el que li facin, perquè ell seguirà sentint la mateixa estimació i aproximació cap a la seva estimada.

 

He escollit aquest poema perquè, contínuament, l’autor busca un mitjà o altre pel qual arribar a aquella proximitat que el separa d’una persona especial per a ell. Sembla que encara que el poeta sigui refusat per a la seva estimada, no abandonarà, ja que ell continua mirant endavant i amb optimisme, sense decaure en cap moment. Si mirem la vida des d’un punt de vista optimista, tot ens anirà molt millor, ja que no perdrem les ganes de seguir endavant, encara que topem amb durs camins que haguem de travessar. Pel contrari, si som més pessimistes, encara serà major la dificultat de les coses i no obtindrem allò que desitgem. Cada cop, més i més, ens anirem perdent en un pou profund en el que costarà retornar a la llum.

 

Per tant, m’agrada l’actitud que té Rilke en quant expressa aquest breu poema.

Breu història de RAINER MARIA RILKE

Va néixer a Praga el 4 de desembre, a l’any 1875. va viure una infància força solitària, amb molts conflictes emocionals. Però va poder estudiar a les universitats de Praga, Munich i Berlín.  Els seus poemes d’amor van ser les primeres obres que va publicar (1894) , titulats Vida i cançons.

 

En el 1897 va conèixer a Lou Andreas-Salomé, la filla d’un general rus, amb la qual va retornar al seu país natal dons anys després.

 

Rilke va formar la seva creença de que Déu està present en totes les coses degut a l’inspiració que tenia de les dimensions i la bellesa del paisatge i la profunditat espiritual de la gent que es trobava aquest poeta. Amb aquests sentiments va tenir l’inspiració poètica per crear Històries del bon Déu, a l’any 1900. Després, Rilke va voler treure de la seva poesia lírica tant vaga que li havien inspirat els simbolistes francesos. Al seu lloc va adoptar un estil més concret i precís. Aquests estil es pot trobar en els poemes recollits en el Llibre de les imatges i les series de versos de El llibre de les hores, publicats als anys 1902 i 1905, respectivament.

 

Va conèixer a l’escultor Auguste Rodin a París, en el 1902, del qual va ser el seu secretari. Rilke va poder aprendre molt amb tot el que li ensenyava Rodin. Sobretot aquest li va ensenyar a contemplar l’obra d’art com a una activitat religiosa i a fer versos tant consistents i complets com les escultures.

 

Va viure a París fins a esclatar la Primera Guerra Mundial, que va fer un viatge per Europa i el nord d’Àfrica. De 1910 a 1912 va viure al castell de Duino, a prop de Trieste (Itàlia), on va escriure els poemes que formen La vida de Maria (1913), als quals després posaria música el compositor alemany Paul Hindemith, i les dues primeres de les deu Elegies de Duino (1923).

 

Va començar a Roma el 904 la seva obra en prosa més important, titulada Els quaderns de Malte Laurids Brigge (1910). En aquesta novel·la hi utilitza imatges dures per tal de transmetre les reaccions que la vida a París pot provocar en un escriptor jove, com ell mateix.

 

Fins al 1919 va viure a Munic. Després es va traslladar a Sierre, Suïssa, on s’hi va instal·lar per a la resta de la seva vida. Allí va completar les Elegies de Duino i va escriure Sonets a Orfeo (1923). Aquestes marquen l’èxit poètic més important que pateix Rilke. Les elegies presenten a la mort com una transformació de la vida en una realitat interior que, junt amb la vida, formen un tot unificat. La majoria dels sonets canten la vida i la mort com una experiència còsmica.

 

L’obra de Rilke va influir en els escriptors dels anys cinquanta, tant a Europa com a Amèrica, degut a el seu profund existencialisme.

 

A llengua espanyola, Rilke va tenir uns bons traductors i admiradors com Francisco Ayala, Pablo Neruda, Gonzalo Torrente Ballester o José María Valverde. Rilke va morir el 29 de desembre de 1926 a Valmont (Suïssa).

 

Cal dir que Rilke va ser un poeta i novel·lista austro-germànic que és considerat com un dels més importants i influents poetes moderns, degut al seu estil líric tant precís, les seves imatges simbòliques i les seves reflexions espirituals.

 

 

 

Comentari de: Candilejas agónicas

   El text que comentem es titula Candilejas agónicas, publicat l’any 1955 a la revista Destino. Aquesta va tenir un paper cultural molt important sota la dictadura de Franco. Es va crear a Burgos durant el transcurs de la Guerra Civil, fundada per un grup de catalans. Tenia un caràcter de compromís ideològic amb el falangisme. Però a l’any 1957 va abandonar aquest vesant i es va convertir en un referent de connexió amb la cultura europea. Permetia a tot aquell que hi escrivia expressar-se de manera discreta, però transmeten les seves opinions. L’autor d’aquest text és Joan Oliver, també anomenat Pere IV. Tot i això, aquí es fa anomenar Jonás. 

    En el text, inicialment es fa referència a la decadència i la poca força que tenia el teatre en aquella època.  Però encara ho era de manera més pronunciada el teatre en català.

   Amb l’aparició del cinematògraf, el teatre va quedar en segon pla, perdent a molt del seu públic. Aquest no se n’adonava d’un factor molt important que el teatre té i que el cinema no podrà tenir mai: la transmissió dels sentiments dels personatges en viu i en directe. L’autor entén que les persones no filen tant prim ni es fixen en aquests detalls. Però ell creu que la societat està massa influenciada per les conveniències dels economistes cinematogràfics i els gustos de la gent van marcats per aquests, creant alhora un negoci cada vegada més fort amb el setè art. Tot i això, Jonás creu que les coses funcionen així i no s’hi pot fer res.

    Però, per sort, encara existeix una minoria que no vol deixar perdre l’art teatral autèntic. Ells mantenen la flama encesa i, per això, cal recolzar-los per aquesta feina que fan. L’autor mostra un cert apreci per aquesta minoria ja que s’hi sent identificat i hi forma part.

   Jonás expressa la seva crítica envers els intents que s’han fet per a poder superar aquesta “crisi” teatral. Ell creu que tots i cada un d’ells han estat envà perquè no hi havia prou mitjans per a realitzar una bona obra. A més, es va acabar creant un “teatre comercial”, donant-li importància tant sols a la superfície i no pas a la seva part interna, la valoració de les paraules, l’estil...

   Tot i això, hi ha gent que si que ha agafat un bon camí, volen ensenyar i aprendre amb aquest art, l’art del teatre. Intenten anar a poc a poc i al peu de la lletra per fer les coses lo millor possible, ja que si es va amb presses, res surt ben fet. També cal fer teatre tant per el públic com per aquells que el fan, per tal de que tothom gaudeixi.

   Finalment, l’autor vol remarcar que, al menys, encara queda l’esperança d’algunes persones per evitar la pèrdua del teatre.  

   En l’època en que es va publicar, l’escriptor podia opinar sobre aquest tema i intentar conscienciar a la gent de que el teatre català estava en plena decadència i que calia actuar. Amb aquest mitjà de premsa ho podia fer d’una manera sotil però entenedora per als lectors.   

 

LOS HÒMENS

LOS HÒMENS

Los hòmens que tenen por
són com los gossos porucs:
et mosseguen amb agror
sense fer ni dos lladrucs.


Molt presumir lo gallet
d'anar sobrat de gallines,
i encabat dins lo llitet
no sap moure les pitxines.

 

He escollit aquest poema perquè Dolors Miquel critica l’actitud de valentia que tenen els homes i que, després, tot acaba amb una simple impressió. A més, estic d’acord amb el que opina de que els homes amb por l’intenten amagar dins una carcassa d’atacs violents, per a fer-se els forts. Però realment només volen dissimular aquest sentiment que tenen i del qual se n’avergonyeixen. Cosa realment absurda, perquè no s’ha de tenir vergonya de mostrar els nostres sentiments. A més, tots tenim les nostres pors i hem de ser capaços d’acceptar les que tenen les altres persones perquè ells acceptin les nostres.

Tot i això, no m’agradaria que tot el col·lectiu d’homes es sentis al·ludit amb aquest comentari. Simplement és això, un comentari. I no m’agradaria generalitzar-ho, ja que cadascú és únic i no està bé englobar a tothom en el mateix sac, cosa que fem constantment.

POEMA ANIMAL

Poema Animal

Vine.
Estic bloquejada.
No puc escriure res.
No puc pensar en res.
Tinc un curtcircuit:
els cables em ballen al cap,
les molècules se'm fonen.
Hi ha una tempesta d'àtoms,
hi ha una explosió neuronal.
El meu cos reclama carn,
la teva carn, la teva.
L'aliment animal,
la sensació robada,
la sensació animal.
Estic bloquejada.
Tinc un curtcircuit.
Sóc un robot del meu sexe.
Tu pots moure els terminals.
El meu desig engabiat
m'esgarrapa com una fera.
Vol llançar-se contra tu.
Vol la teva carn, la teva.
Sóc l'autòmat del meu desig.
Cap terminal em funciona.
Tinc un curtcircuit.
Estic bloquejada.
Vine.    

Aquest poema compara el desig sexual de les persones amb la de l’aliment dels animals. Perquè això és el que som, animals.

L’he escollit perquè Dolors Miquel parla sense pels a la llengua d’un tema que anys enrere era un tema tabú: el sexe.

A més, expressa aquest sentiment de desig de manera molt clara, sense buscar una expressió més acurada.

Coneixem una miqueta més a Dolors Miquel

Dolors Miquel va néixer a Lleida l’any 1960. A part de ser poeta, treballa de professora d’ensenyament secundari.

 

Ha publicat cinc llibres de poemes: El vent i la casa tancada (1990), Llibre dels homes (1998), Haikús del camioner (1999), Gitana Roc (2000) i Mos de gat (2002). L’obra poètica de Dolors Miquel ha estat guardonada amb el premi Rosa Leveroni. En narrativa ha publicat Maruja Reyes sóc jo (1992).

 

La seva poesia s’endinsa en un avantguardisme en que li dona molta importància a les arrels de la gent del carrer. També s’hi troba en els seus poemes un lirisme desfermat, que conté imatges vibrants i amb molta potència.

   

A continuació atdjuntu una entrevista que li van fer a la nostra poeta del mes, publicada en la pàgina web http://www.barcelonareview.com. És interessant veure els seus punts de vista en relació amb aquells temes que tracten.

  Dolors Miquel: La poeta que grita por las mujeres y los camioneros (por Amanda Schoenberg)AS: En las dos entrevistas anteriores observé y parecía obvio, que había una falta de mujeres en la poesía catalana contemporánea. Simplemente, la pregunta es: ¿Dónde están las mujeres?
DM: Bueno, mujeres hay. Lo que pasa es que el mundo de la poesía está muy cerrado a las mujeres, por lo que yo noto. AS: Quizás, como dice Eduard Escoffet, los poetas más famosos dentro de cinco años sean mujeres.
DM: Según la generación. Las chicas que tengan ahora de veinte a treinta años, tienen una mayor igualdad. Pero los hombres de mi generación, diez años mayores o menores, siguen con el rollo machista, aunque se trate sólo de una tendencia. No creo que esta gente lo haga a propósito... por ejemplo, cuando Cave Canis (esta revista que murió, aunque algunas sigamos vivas) desapareció, fui a decir este hombre que la llevaba que allí no había mujeres y me respondió que sí, sí, que le gustaba mucho que le hiciera aquella reflexión, pero, nada más... Los círculos cerrados de los vanguardistas parecen un reducto masculino. En la poesía de la experiencia quizás entran de mejor manera, en cambio en la poesía, digamos, experimental, en general la mujer no ha sido considerada poéticamente. AS: ¿Aquí en Cataluña o en general?
DM: Fui a un congreso de mujeres escritoras, en Canarias. Allí las mujeres se quejaban, pero, no conozco la situación, por ejemplo, de las mujeres en Francia; no sé si están igual. Dentro de la literatura, por ejemplo, el tema del amor siempre ha sido siempre se ha tratado desde el punto de vista del hombre enamorado de una mujer. O de una mujer que llora por el hombre que la ha dejado. O sea, que poéticamente está muy estereotipado. Es dificíl entrar en este canal. Porque hay otras escemas que no son los literarias. Yo misma, cuando quiero hablar del amor, siempre tengo miedo de parecer imbécil. Sí, porque me puedo mover en el terreno del lloro, que es lo que han hecho sistemáticamente las mujeres: llorar.AS: ¿Y sí te encuentras en otro terreno?
DM: Me siento en un terreno inseguro, porque es como el lenguaje de ellos, su actitud, no sé si lo explico... AS: Esto lleva a la típica pregunta: ¿Debemos ser "como" los hombres y usar el lenguaje establecido por ellos?
DM: Es que tratar de ser como un hombre me parece una tontería, no se puede, tendríamos que haber nacido con pelotas y la naturaleza y tal te marca. Pero claro, coño: busca un lenguaje para expresarte, porque toda la tradición es masculina y el punto de vista lo es también, con algunas excepciones. AS: ¿Crees que ya está cambiando?
DM: Pienso que hay una diferencia entre narrativa y poesía. En poesía no creo que esté cambiando. Si en este siglo miramos las poetas que hay, con algunas excepciones, como Maria Antonia Oliver, la señora de la escuela mallorquina que sale nombrada de refilón entre hombres importantes, el resto de las mujeres... está la mujer de Carles Riba, pero es la mujer de Carles Riba. Eso huele mal. Después hay otra mujer, que también es conocida, Rosali Leveroni, quien vivía en Cadaqués y se relacionaba con estos escritores. ¿Quizás la clave está en relacionarse con ELLOS?
         Y después hay un caso muy curioso, que es de la generación de los setenta, que hay una mujer que es María Mercè Marçal, que bien, tiene detractores, pero para mí es la mujer... no la mujer, es el ser humano más interesante poéticamente de su generación. Por el uso que hace del lenguaje, por las técnicas de la canción que incorpora, por la temática, por la fuerza de su discurso... Y a esta mujer le han hecho un libro de homenaje sólo después de muerta. No sé, pero me resulta extraño, porque pienso: ¿ es posible que haya narradoras, novelistas y en cambio no haya poetas? Creo que es como la última habitación de un castillo, un sitio cerrado, donde te dejan entrar para tomar una copa, pero ... AS: ¿Y después de la copa te tienes que ir?
DM: A volver a tus dependencias. No sé, no pienso que la gente con que me muevo realmente sea machista.Es una tendencia. Con las chicas más jovenes que veo me parece que hay un mayor equilibrio. Con Francesc y con Eduard, hay más recitales mixtos... AS: Eduard Escoffet dice que no puede conseguir el 40% de mujeres, que hay mujeres que escriben, pero que no salen a los recitales.
DM: Esto no lo sé, sí que hay mujeres. Claro, está este círculo, pero también hay otros círculos, donde hay algunas mujeres. De diferente historia poética... AS: ¿Con estilos más o menos comunes entre ellas?
DM: Sí, veo más en la poesía de experiencia: miran la vida, sacan conclusiones y las pones imágenes. Siempre me he quejado de esto. Es que, fíjate, a mí, la primera vez que me llamaron para recitar fui porque tenía ganas de gritar, a quien fuese... Me acuerdo de que cuando me llamaron, me dijeron: "Ven, porque eres la única mujer y si no vienes nos dirán que somos unos machistas." Quizás era una broma, pero claro lo dijeron. No quiero decir que no haya mujeres, hay un montón. En Cataluña levantas una piedra y te salen veinte poetas, como mínimo. AS: ¿Puedes hablar un poco de tu propio estilo, de los haikus de caminiones, cómo has empezado esto?
DM: Escribí primero el Llibre dels homes donde me quejo de los hombres, una respuesta al Llibre de les dones, de Jaume Roig, del siglo XV. Después, esto de los haikus era porque para mi un haiku me permitía dar una visión sin resolverla. La poesía en cierta manera, resuelve. Esto es como ir por la vida, ver imágenes que quizá te dirán algo, y si no quieren decir nada, pues nada. Era la misma idea, muy tópica, una carretera y un camionero, no sé por qué, porque es fuerte.. AS: ¿Es un hombre?
DM: Soy yo, pero tampoco soy yo. A veces, te los miras y son tan simples... Dices: esto no es nada. Pero cuando estás escribiendo, te sientes muy bien, luego cuando dejas a escribir y te lo miras... AS: ¿Tienes más libros, aparte de estos dos?
DM:Tengo otro que se llama Esgarrips son como alaridos, gritos. Y después tengo unos Sonets de la mala llet. Pero se me acabó la mala leche en el 93 y no sé cuando me volverá. Y después algo que tiene Victor Nik, Gitana Rock, que él ilustrará. Publicaré los haikus este año, y el resto no sé.AS: ¿Sales mucho a recitales?
DM: Normal, mucho, mucho, no. No soy profesional. Me ha gustado mucho recitar con Enric [Casassas] y todos, porque es muy vital. Muchas veces se crea como una energía, como una locura poética. Y esto me gusta, hay momentos en que tengo muchas ganas de decir, de comunicar y otros cuando no las tengo. Este Victor se enfada mucho, yo soy un poco lunática y, claro, cuando me sale, me sale. Y si no, no puedo. El otro día para recitar me tuve que tomar seis cervezas. AS: Las poetas catalanas tienen más en común con los poetas catalanes o con las mujeres de otros países?
DM: Supongo que mitad y mitad. De la literatura catalana lo que me interesa es la literatura medieval y, de mi época, Enric. Y de este siglo, Ferrater y Vinyoli. Pero mucho es de fuera. La literatura sí que tiene nacionalidad, pero lo que importa es lo que te gusta, ¿no? No importa la nacionalidad, que sea chino, lo que sea... Lo que importa es que lo entiendes, que está traducido y que te gusta. AS: ¿Cuáles son tus influencias? ¿Tus gustos?
DM: Pico de todos, pero no me quedo con ninguno. Me puedo sentir cerca de determinadas poetas, pero no me gusta nada la poesía de la experiencia. Y lo que me repugna bastante también es la poesía del diseño. Esta poesía, coge de la vanguardia algunas técnicas de diseño. Coge las técnicas, usa palabras muy modernas, crea imágenes de una determinada manera, cosas no se pudieron hacer antes, pero es muy superficial.AS: ¿Cómo describes tu propia poesía?
DM: Creo que es vital y musical.

Ball Robat

L'Eulàlia li diu a en Cugat:

Eulàlia: Vull dir que va per les seves, que fa temps que ha perdut el meu cor de vista. 

 Ella es refereix a l'Oleguer, el seu marit. Aquesta cita engloba molt bé la idea que mantenen totes les parelles de l'obra. Cada una d'elles s'ha refredat. Degut a això es creen els diferents triangles amorosos que protagonitzen la trama de la història.

 

A 17 ANYS

A 17 ANYS

 Un dia cauré pel barranc i em clavaré la patacada
un dia em llançaré a l'abisme i em salvarà un àngel
i un dia us donaré la fran sorpresa
i un dia passaré de tot
un dia em senyalaran com a culpable
un dia em cuidareu com una estrella
i un dia trencaré tots aquests motllos
i passaré de tot
un dia seré massa i un dia seré xunga
un dia seré el vent que tomba els arbres
i un dia inventaré un sentiment nou i un dia
i un dia passaré de tot
tots els amics ens partirem de riure
tots els imperis s'ompliran d'amors
baixaran les barcasses amb la fruita
i passarem de tot
potser un dia faré un pas endarrere
però un dia no hi haurà qui m'aturi
i un dia muntaré una festa
i un dia passaré de tot    

 

 

17 anys…una edat on es fan molts propòsits, on es mira cap al futur, cap a la majoria d’edat…els 18…

 

Aquest poema ens cita cada fet que succeirà el dia a dia, tot un seguit de proposits i accions que algú creu que farà.

Sempre diem: un dia muntaré una festa, un dia inventaré un sentiment nou, un dia aniré a l’espai…un dia…

Però no sabem si aquest dia arribarà mai. Tenim tendència a pensar molt en el que passarà en un futur, però després, quant arriba, ja tot s’ha esfumat i no ho vivim com nosaltres pensàvem. Potser caldria mirar més el present i viure el moment en concret. Tot el que passarà després, ja arribarà, no ens impacientem.

 

M’agradaria destacar el vers en el que diu: “tots els amics ens partirem de riure”. Aquest és un fet el qual, personalment, penso que és essencial en l’edat en la que estic. Cada somriure, cada rialla dels amics o els familiars t’omplen d’alegria i et fan viure el present amb més felicitat. Cap medicina té millor efecte que el riure.

EFECTES DE LA POR

EFECTES DE LA POR 

 

Quan l'hivern puja als ulls i el plor ja es gela 
i el pensament comença a encarcarar-se 
i ja no raja re sinó suor  és quan el preu de molta i mòlta pela 
acut la por tapant el mur del càrcer 
i et torna els plors pensats sots cobertor.  La sensació d'estar viu s'aguditza 
i el cos no gosa fer cap moviment 
quan sent la punta de cada urpa i dent 
d'un animal que el té i l'immobilitza 

sense fer mal, grunyir ni fer la guitza, 
com si et digués "si et mous, ja has dit amén" 
i tu només saps foll estar content 
perquè no et mata el llop que t'esclavitza. 

Aquest poema descriu d’una manera molt clara i detallada la sensació de por. Aquest és un sentiment que tots hem experimentat algun cop en la nostre vida. I com bé diu el poema, és una sensació en la qual no sabem com actuar, el cos se’ns queda rígid, veiem passar la vida per davant nostre, desitgem que aquell instant passi i que tot acabi amb un sol espant, sense cap conseqüència negativa.

La por, en moltes situacions, ens fa encegar i ens barra el pas, sense deixar-nos actuar tal i com voldríem.

Penso que la por no és un sentiment del qual la gent se n’hagi d’avergonyir, ja que tothom en té, per un motiu o per un altre, amb més quantitat o menys, d’una manera més clara o més dissimulada...Però tots ho hem d’acceptar i hem d’aprendre a viure amb aquest sentiment.

Un tastet de la vida d'Enric Casasses

Enric Casasses neix a Barcelona l’any 1951.

 És un poeta, rapsode itraductor. Ha viscut a diferents indrets: Barcelona, l’Escala, Tenerife, Montpeller, Nottingham, Llumessanes ( prop de Maó, a Menorca), Berlín i finalment, el 1997, tornant a Barcelona. També ha treballat com a traductor per editorials. Els seus primers llibres van ser escrits a principis dels anys 70 i, amb el temps, ha aconseguit assolir un reconeixement dins l’àmbit poètic català.

 

Gràcies als seus espectaculars recitals ha aconseguit que es pogués viure la poesia fora dels llibres. Utilitza una poesia molt sonora, jugant amb els fonemes. Normalment les seves creacions parteixen d'una idea concreta per transformar-la i donar-li una visió particular. Se l'ha qualificat de poeta underground i de psicodèlic populista. 

 

La seva obra mostra influències molt heterogènies; de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc.

 

Va publicar el seu primer llibre l’any 1973, que es titulava La bragueta encallada. Els anys següents segueix escrivint, però no és fins el 1991 que entra en el món comercial, amb la publicació de la seva segona obra, La cosa aquella. Amb aquesta rep el premi Crítica Serra d’Or i el 1993 el Premi de la Crítica de poesia catalana per No hi érem.

 Una cita del poeta diu: "La societat en què vivim ens obliga a moure'ns dintre d'uns interessos i jo procuro estar com més a prop de la ratlla de sortir-se'n, millor."  

SI YO PUDIERA MORDER LA TIERRA TODA

SI YO PUDIERA MORDER LA TIERRA TODA

Si yo pudiera morder la tierra toda
y sentirle el sabor seria más feliz por un momento...
Pero no siempre quiero ser feliz
es necesario ser de vez en cuando infeliz para poder ser natural...
No todo es días de sol
y la lluvia cuando falta mucho, se pide.
Por eso tomo la infelicidad con la felicidad.
Naturalmente como quien no se extraña
con que existan montañas y planicies y que haya rocas y hierbas...
Lo que es necesario es ser natural y calmado en la felicidad o en la infelicidad.
Sentir como quien mira Pensar como quien anda,
y cuando se ha de morir,
Recordar que el día muere y que el poniente
es bello y es bella la noche que queda.
Así es y así sea.

  A continuació hem pogut llegir un poema de Fernando Pessoa adaptat al castellà. L’he escollit perquè ens parla de que per ser feliços també hem de ser capaços de ser infeliços. D’aquesta manera serem naturals, ja que no estarem buscant el que ens fa ser feliços i, per si sola, ens arribarà la felicitat.  

Oda

ODA   

 (heterònim Ricardo Reis)
Para ser grande, sé entero: nada
Tuyo exageres o excluyas.
Sé todo en cada cosa. Pon cuanto eres
En lo mínimo que hagas,
Por eso la luna brilla toda
En cada lago, porque alta vive.   

Aquest breu poema de Fernando Pessoa, concretament de l’heterònim de Ricardo Reis, ens parla de la importància de donar sempre tot el que puguem en el que fem. A més, ens transmet la idea comparant-ho amb la lluna. Aquesta sempre brilla amb totalitat, sigui on sigui. Quan actuem en qualsevol situació, sigui una cosa mínima com una de molt important, cal donar el màxim de nosaltres mateixos. D’aquesta manera, serem persones més senceres i, en tot el que fem, obtindrem la resposta que ens mereixem. Ja que, després d’un gran esforç un obté la seva recompensa.  

Breu història de Fernando Pessoa

Fernando Antonio Nogueira Pessoa (1888-1935)

Va néixer a Lisboa el 13 de Juny. Entre 1896 i 1905 va viure en Durban a Sud-àfrica on el seu pare era cònsol, de manera que l'anglès es va convertir en la seva segona llengua, de fet, va treballar com traductor tècnic i els seus primers treballs estan escrits en anglès. En 1906 es matricula en el Curs Superior de Lletres a Lisboa però ho abandona un any més tard. En 1914 comença a escriure poemes dels seus heterònims (personalitats dintre de si mateix, distints alter egos). Col·labora en revistes culturals com Orfeu que sorgeix en 1915, Atena dirigida per ell mateix i Ruy Vaz a partir de 1924 o Presença en 1927 . En 1926 Pessoa requereix la patent d'invenció d'un Anuari Indicador Sintètic, per Noms i Altres Classificacions, consultable en qualsevol llengua. En aquesta època dirigeix juntament amb el seu cunyat la Revista de Comerç i Comptabilitat. En 1934 apareix Mensagem l'únic llibre que es va publicar mentre vivia. El 30 de novembre de 1935 mor a Lisboa als 47 anys. Pessoa està considerat com un dels poetes més importants de la literatura portuguesa . Influït per filòsofs com Nietzsche i Schopenhauer, va introduir en el seu país els corrents literaris en auge en la seva època com el modernisme o el futurisme i es va convertir en el principal focus estètic de l'avantguarda portuguesa.

Fernando Pessoa és el poeta dels heterònims, donant forma per aquesta via a l'amplitud i la complexitat dels seus pensaments, coneixements i percepcions de la vida i del món. Al donar vida a les múltiples veus que porta dintre seu, el poeta pot percebre i expressar les diferents formes de l'univers i de les coses de l'home. Els heterònims poden ser vistos com l'expressió de diferents facetes de la personalitat de Fernando Pessoa i com la manifestació d'una profunda imaginació, creativitat i ficció que des de aviat es revela en el poeta.

Pessoa crea la seva obra projectant-la sobre quatre personalitats diferents i divergents: • Alberto Caeiro • Ricardo Reis • Alvaro de Campos • Pessoa mateix No es tracta de pseudònims, ni d'un joc de dispersió emocional, sinó d'individualitats que han de ser considerades diferents del propi autor. Pessoa va arribar fins i tot a inventar la biografia de les seves tres heteronímies.

CANÇÓ EXPLÍCITA

Cançó explícita

Tant el llibre com la rosa,
tant la lluna com el sol.
Les albades amb alosa
o les nits amb rossinyol.
Tant l'amada, que no gosa,
com l'amant, que tot ho vol.
Tant la casa com la llosa
per' tu sol...


Vindrà temps que et farà nosa
o et serà de poc consol
qualsevol, qualsevol cosa,
qualsevol.

Aquest breu poema, titulat Cançó explícita, ens fa referència a tot allò que posseïm i que li donem tant de valor, però que potser, més endavant, ja no ens n’és tant d’important. Sovint volem coses per a nosaltres sols, pensem que amb aquella simple cosa podrem ser feliços. Però estem equivocats. Al poc temps de posseir algun objecte tant desitjat, ens acabem cansant i ho menyspreem, ignorant-ho i no donant-li el mateix valor que abans. Per això Pere Quart ens remarca que arribarà el temps en que qualsevol cosa ens farà nosa o ens serà de poc consol.

JA ÉS HORA QUE SE SÀPIGA

Ja és hora que se sàpiga

Demano la paraula prèvia.
Vull dir -i que d'un cop se sàpiga!-
que jo sóc Jo,
que sóc el Centre
i l'Àrbitre.

Que tots vosaltres, tots,
-això anant bé-
sou els meus conterranis:
parents, veïns, creditors meus,
proïsme meu pròpiament dit;
que tots els altres, tots,
bons i dolents
-grocs i negres, antípodes, gitanos-
són, a tot estirar
i encara gràcies,
els meus contemporanis.

Sapigueu que:
quan us veig, de fet,
us suscito, us ressuscito;
i en pensar-vos
us dono una esperança.

Però si us he perdut de vista,
mentre us ignoro o us oblido,
dormiu el son del just,
com se sol dir.
No passeu de potències
en el sentit més trist de la paraula.

Ja ho sé. Molts espereu
amb candeletes
el dia de cantar-me les absoltes.
No us enfileu, si us plau:
en el millor dels casos,
quan jo mori,
tots, tots,
bons o dolents,
sereu només els meus supervivents.

    Aquest poema de Pere Quart l’he escollit perquè el poeta deixa ben clar que ell és com ell és i no pretén ser una altre cosa. Sovint les persones volem semblar el que no som. Això és una estupidesa perquè cadascú té la seva personalitat, la seva manera de ser, i no ha de canviar per l’entorn on visqui. No ens hem de deixar influir per l’altre gent. Aquests simplement són com pinzellades que ens acompanyen dia rere dia i que participen a pintar la vida de cada un. El poema transmet el que sincerament pensa Pere Quart. Ell diu que hi ha persones de les quals conservarà el seu record perquè han estat importants per a ell. Tot i això, si no les veu, poc a poc s’aniran oblidant. Sovint no ens adonem de quan necessitem a algú fins que no la tenim al costat i és present.  

Pere IV, un poeta i escriptor

Joan Oliver i Sallarès (Sabadell, 1899 - Barcelona, 1986)  va utilitzar com a poeta el pseudònim Pere Quart. Està considerat un dels poetes i dramaturgs més importants de la literatura catalana. Va néixer en una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca. Va ser el quart d'onze germans, dels quals va ser l'únic supervivent. D'aquí va adquirir el pseudònim amb el qual va signar la seva obra poètica: Pere Quart. Va estudiar dret. En 1919 va formar el Grup de Sabadell al costat del novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols. En aquest grup es combina la influència de l’avantguardisme amb l’humor més local i el gust pel rigor i l'obra ben feta.Durant la guerra civil espanyola es va comprometre políticament amb el bàndol republicà. Va Ser nomenat president de la Associació d’Escriptors Catalans i cap de publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat. A més, és cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català. Tot això significa una ruptura definitiva amb el seu passat burgès i el naixement d'un fort compromís polític, ètic i social. AL final de la guerra, la Generalitat republicana li encarrega la tasca d'evacuar als intel·lectuals. Pere Quart es va exiliar primer a França, es va embarcar cap a Buenos Aires i es va establir definitivament a Santiago de Xile on va residir durant vuit anys. Durant l'exili va continuar amb el seu treball intel·lectual compromès amb el seu temps i amb el seu país. En 1948 va tornar a Barcelona, on el franquisme es va caracteritzar per l'autoritarisme i la repressió. Va estar pres durant tres mesos en la presó Model de Barcelona. Tres anys més tard, va rebre el premi del President de la República francesa en els Jocs Florals de París per la traducció al català de El misántropo de Molière. Va traduir i va adaptar obres de diversos autors, com Anton Chejov. En 1960 va aparèixer la seva obra més emblemàtica Vacances pagades. És una obra escèptica, sarcàstica, en la qual es mostra el seu gran compromís amb la realitat social i política del país. Joan Oliver realitza una crítica àcida al capitalisme, a la societat de consum i al règim franquista. Amb la mort del dictador i l'entrada de la democràcia es mostra especialment disgustat amb la classe política dominant, denunciant la traïció que significa la transició. En 1982 va rebutjar la Creu de Sant Jordi i es va convertir en un personatge incòmode per als polítics.

EN BONA COMPANYIA

EN BONA COMPANYIA

Molts jardins amb peònies,

lilàs i pèsols

d'olor, són lloc de bon estar,

quan ja la llum abaixa

la veu i, sense fer remor,

pels engorjats del vespre

s'allunya la tartana

del desesper.

El dia torça el coll

com una espiga plena.

La nit es tota per nosaltres.

Encén el vi.

Per contrastar el poema anterior, he escollit En bona companyia, una poesia més optimista. En llegir-lo, transmet molta tendresa amb les descripcions del que ens fa Joan Vinyoli del paisatge. Aquí mostra una actitud més optimista, ja que valora molt la companyia que té del que li envolta. Trobo que és una actitud molt bona per a seguir endavant i gaudir del dia a dia.

ABANS QUE NEIXI L'ALBA

ABANS QUE NEIXI L'ALBA

És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades

per si tot d'una mor

algú que estimes o llegeixes

un vers o penses en el joc

perdut

o bé, de nit, abans

que neixi l'alba, algun lladruc

esquinça el dur silenci.

I vénen els records

de tantes culpes que no has

mai expiat

i veus el derrotat

exèrcit dels homes

arrossegant els peus feixugament

per les planúries fangoses

sota la pluja, mentre xiulen

els trens.

Que tot és dur, cruel, sense pietat

i sempre el mal i la vergonya duren.

  El poema Abans que neixi l’alba transmet una postura molt pessimista, de tristesa constant i definint el món com a dur, sense pietat i que sempre hi haurà mal i vergonya. L’he escollit no perquè comparteixi aquesta visió, sinó tot el contrari. Penso que no cal veure el món d’una manera tant negativa. Així un només es deprimeix i perd les ganes de viure i la il·lusió d’aconseguir els seus objectius. Tot i ai`xo, també cal dir que tots, per molt positius que siguem, hem sentit algun cop aquest sentiment al estar deprimit o trist.