Pere IV

CANÇÓ EXPLÍCITA

Cançó explícita

Tant el llibre com la rosa,
tant la lluna com el sol.
Les albades amb alosa
o les nits amb rossinyol.
Tant l'amada, que no gosa,
com l'amant, que tot ho vol.
Tant la casa com la llosa
per' tu sol...


Vindrà temps que et farà nosa
o et serà de poc consol
qualsevol, qualsevol cosa,
qualsevol.

Aquest breu poema, titulat Cançó explícita, ens fa referència a tot allò que posseïm i que li donem tant de valor, però que potser, més endavant, ja no ens n’és tant d’important. Sovint volem coses per a nosaltres sols, pensem que amb aquella simple cosa podrem ser feliços. Però estem equivocats. Al poc temps de posseir algun objecte tant desitjat, ens acabem cansant i ho menyspreem, ignorant-ho i no donant-li el mateix valor que abans. Per això Pere Quart ens remarca que arribarà el temps en que qualsevol cosa ens farà nosa o ens serà de poc consol.

JA ÉS HORA QUE SE SÀPIGA

Ja és hora que se sàpiga

Demano la paraula prèvia.
Vull dir -i que d'un cop se sàpiga!-
que jo sóc Jo,
que sóc el Centre
i l'Àrbitre.

Que tots vosaltres, tots,
-això anant bé-
sou els meus conterranis:
parents, veïns, creditors meus,
proïsme meu pròpiament dit;
que tots els altres, tots,
bons i dolents
-grocs i negres, antípodes, gitanos-
són, a tot estirar
i encara gràcies,
els meus contemporanis.

Sapigueu que:
quan us veig, de fet,
us suscito, us ressuscito;
i en pensar-vos
us dono una esperança.

Però si us he perdut de vista,
mentre us ignoro o us oblido,
dormiu el son del just,
com se sol dir.
No passeu de potències
en el sentit més trist de la paraula.

Ja ho sé. Molts espereu
amb candeletes
el dia de cantar-me les absoltes.
No us enfileu, si us plau:
en el millor dels casos,
quan jo mori,
tots, tots,
bons o dolents,
sereu només els meus supervivents.

    Aquest poema de Pere Quart l’he escollit perquè el poeta deixa ben clar que ell és com ell és i no pretén ser una altre cosa. Sovint les persones volem semblar el que no som. Això és una estupidesa perquè cadascú té la seva personalitat, la seva manera de ser, i no ha de canviar per l’entorn on visqui. No ens hem de deixar influir per l’altre gent. Aquests simplement són com pinzellades que ens acompanyen dia rere dia i que participen a pintar la vida de cada un. El poema transmet el que sincerament pensa Pere Quart. Ell diu que hi ha persones de les quals conservarà el seu record perquè han estat importants per a ell. Tot i això, si no les veu, poc a poc s’aniran oblidant. Sovint no ens adonem de quan necessitem a algú fins que no la tenim al costat i és present.  

Pere IV, un poeta i escriptor

Joan Oliver i Sallarès (Sabadell, 1899 - Barcelona, 1986)  va utilitzar com a poeta el pseudònim Pere Quart. Està considerat un dels poetes i dramaturgs més importants de la literatura catalana. Va néixer en una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca. Va ser el quart d'onze germans, dels quals va ser l'únic supervivent. D'aquí va adquirir el pseudònim amb el qual va signar la seva obra poètica: Pere Quart. Va estudiar dret. En 1919 va formar el Grup de Sabadell al costat del novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols. En aquest grup es combina la influència de l’avantguardisme amb l’humor més local i el gust pel rigor i l'obra ben feta.Durant la guerra civil espanyola es va comprometre políticament amb el bàndol republicà. Va Ser nomenat president de la Associació d’Escriptors Catalans i cap de publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat. A més, és cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català. Tot això significa una ruptura definitiva amb el seu passat burgès i el naixement d'un fort compromís polític, ètic i social. AL final de la guerra, la Generalitat republicana li encarrega la tasca d'evacuar als intel·lectuals. Pere Quart es va exiliar primer a França, es va embarcar cap a Buenos Aires i es va establir definitivament a Santiago de Xile on va residir durant vuit anys. Durant l'exili va continuar amb el seu treball intel·lectual compromès amb el seu temps i amb el seu país. En 1948 va tornar a Barcelona, on el franquisme es va caracteritzar per l'autoritarisme i la repressió. Va estar pres durant tres mesos en la presó Model de Barcelona. Tres anys més tard, va rebre el premi del President de la República francesa en els Jocs Florals de París per la traducció al català de El misántropo de Molière. Va traduir i va adaptar obres de diversos autors, com Anton Chejov. En 1960 va aparèixer la seva obra més emblemàtica Vacances pagades. És una obra escèptica, sarcàstica, en la qual es mostra el seu gran compromís amb la realitat social i política del país. Joan Oliver realitza una crítica àcida al capitalisme, a la societat de consum i al règim franquista. Amb la mort del dictador i l'entrada de la democràcia es mostra especialment disgustat amb la classe política dominant, denunciant la traïció que significa la transició. En 1982 va rebutjar la Creu de Sant Jordi i es va convertir en un personatge incòmode per als polítics.