JA ÉS HORA QUE SE SÀPIGA

Ja és hora que se sàpiga

Demano la paraula prèvia.
Vull dir -i que d'un cop se sàpiga!-
que jo sóc Jo,
que sóc el Centre
i l'Àrbitre.

Que tots vosaltres, tots,
-això anant bé-
sou els meus conterranis:
parents, veïns, creditors meus,
proïsme meu pròpiament dit;
que tots els altres, tots,
bons i dolents
-grocs i negres, antípodes, gitanos-
són, a tot estirar
i encara gràcies,
els meus contemporanis.

Sapigueu que:
quan us veig, de fet,
us suscito, us ressuscito;
i en pensar-vos
us dono una esperança.

Però si us he perdut de vista,
mentre us ignoro o us oblido,
dormiu el son del just,
com se sol dir.
No passeu de potències
en el sentit més trist de la paraula.

Ja ho sé. Molts espereu
amb candeletes
el dia de cantar-me les absoltes.
No us enfileu, si us plau:
en el millor dels casos,
quan jo mori,
tots, tots,
bons o dolents,
sereu només els meus supervivents.

    Aquest poema de Pere Quart l’he escollit perquè el poeta deixa ben clar que ell és com ell és i no pretén ser una altre cosa. Sovint les persones volem semblar el que no som. Això és una estupidesa perquè cadascú té la seva personalitat, la seva manera de ser, i no ha de canviar per l’entorn on visqui. No ens hem de deixar influir per l’altre gent. Aquests simplement són com pinzellades que ens acompanyen dia rere dia i que participen a pintar la vida de cada un. El poema transmet el que sincerament pensa Pere Quart. Ell diu que hi ha persones de les quals conservarà el seu record perquè han estat importants per a ell. Tot i això, si no les veu, poc a poc s’aniran oblidant. Sovint no ens adonem de quan necessitem a algú fins que no la tenim al costat i és present.