Joan Vinyoli, breu història de la seva vida

Barcelona 1914-1984. Poeta. El seu pare va morir quan tenia quatre anys i va viure una infància marcada per les penúries econòmiques familiars i la felicitat dels estius passats a Santa Coloma de Farners, paisatge sovint evocat en la seva poesia. Va cursar estudis de comerç i als setze anys va entrar a treballar en l'editorial Labor, on va exercir diversos càrrecs, fins a la seva jubilació en 1979.De vocació inicial i de formació autodidacta, Vinyoli concep la poesia com una eina de coneixement sobre un mateix i sobre el món, i com una forma de realització espiritual. La seva lírica, deutora del romanticisme alemany evoluciona progressivament cap a una poesia metafísica i existencial entremesclada d'un realisme de caire vivencial i moral. La poesia és, par a Vinyoli, una via d'arrelament en la realitat i de transcendència d'aquesta, i el mitjà òptim, de salvació, per a superar l'estat de indigència que el poeta creu inherent a la condició humana. La seva producció poètica pot dividir-se en dues etapes: la primera, que va de 1937 a 1963 i en la qual és fidel a l'empremta de Riba i Rilke, és la de formació i consolidació. Està caracteritzada pels constants replantejaments poètics i per la ferma voluntat de construir-se una veu lírica personal. La segona etapa, que va de 1970 a 1984, és la de maduresa i plenitud poètiques, i coincideix amb el moment de màxim reconeixement per part de la crítica (premis, ressenyes, lectures poètiques ...) i del públic lector. És també la més fecunda.

En les acaballes de la vida, el poeta s'aferra a l'àmbit líric com únic mitjà per a plantar cara a l'embat del temps i la fragilitat de l'existència: "Tot és lluny i prop, / i no s'acaba mai aquest viatge / per els paraules: / ja no tinc cap de bestiar més." L'obra de Joan Vinyoli, de gran coherència i unitat, a pesar de la diversitat de formes i estils, i elaborada al marge de modes, escoles i tendències, serà, sobretot a partir dels anys setanta, punt de referència de les noves generacions de poetes, tant pel caràcter original de la seva proposta estètica i del seu univers imaginari com per l'autenticitat i la modernitat de la seva veu lírica.

TOT L'ENYOR DE DEMÀ

TOT L'ENYOR DE DEMÀ 

   A Marià Manent

Ara que estic al llit 
  malalt, 
  estic força content. 
-Demà m'aixecaré  potser, 
i heus aquí el que m'espera: 

Unes places lluentes de claror, 
i unes tanques amb flors 
   sota el sol, 
   sota la lluna al vespre; 
i la noia que porta la llet 
que té un capet lleuger 
i duu un davantalet 
  amb unes vores fetes de puntes de coixí, 
  i una riall fresca. 

I encara aquell vailet que cridarà el diari, 
i qui puja als tramvies 
   i els baixa 
   tot corrent. 

I el carter 
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa 
perquè no sé el secret 
   de les altres que porta. 

I també l'aeroplà 
que em fa aixecar el cap 
el mateix que em cridés una veu d'un terrat. 

I les dones del barri 
  matineres 
qui travessen de pressa en direcció al mercat 
amb sengles cistells grocs, 
i retornen 
 que sobreïxen les cols, 
i a vegades la carn, 
i d'un altre cireres vermelles. 

I després l'adroguer, 
que treu la torradora del cafè 
   i comença a rodar la maneta, 
i qui crida les noies 
i els hi diu: -Ja ho té tot? 
I les noies somriuen 
  amb un somriure clar, 
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta. 

I tota la quitxalla del veïnat 
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous 
i no anirà a l'escola. 

I els cavalls assenyats 
  i els carreters dormits 
sota la vela en punxa 
que dansa en el seguit de les roderes. 

I el vi que de tants dies no he begut. 

I el pa, 
 posat a taula. 
I l'escudella rossa, 
  fumejant. 

I vosaltres   amics, 
perquè em vindreu a veure 
i ens mirarem feliços. 

Tot això bé m'espera 
   si m'aixeco 
   demà. 
Si no em puc aixecar 
   mai més, 
heus aquí el que m'espera: 

-Vosaltres restareu, 
per veure el bo que és tot: 
i la Vida 
i la Mort. 

He escollit aquest poema perquè veig que el poeta valora molt el fet de poder seguir viu, encara que sigui pel simple fet de trobar-se amb el que veu un dia qualsevol.Sovint, la gent no se n’adona de lo afortunada que és fins que perd tot allò que el fa feliç, tot i ser d’una manera inconscient.Personalment penso que cal veure la vida d’una manera positiva i valorar cada moment que vivim, ja que potser no es repeteix. No hem de ser ignorar allò que tenim al nostre entorn.

A més, referint-nos a l’autor, podem fer referència a l’etapa en que ell va patir una malaltia de la qual no se’n podia ensortir. Joan Salvat Papasseit ens expressa el que sent mentre està vivint al llindar de la mort.

DÓNA'M LA MÀ

DÓNA'M LA MÀ

Dóna'm la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar

bategant,

tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra

prendran un aire fidel i discret,

no ens miraran;

miraran noves rutes

amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera la galta

sobre el meu pit, i no temis ningú.

I les palmeres ens donaran ombra.

I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,

a l'amor, tota cosa prop del mar:

i jo, aleshores, besaré ta galta;

i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar

bategant;

tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant.

Un dels poemes que més m'han agradat de Joan Salvat Papasseit ha estat "Dóna'm la mà".

L’autor ens transmet amb aquest poema tot l’amor que sent per a la seva estimada. Ho fa d’una manera molt tendra i romàntica, sense fer-se pesat. A més, ens mostra una dolçor sensilla però alhora, contunden amb cada paraula que expressa.

Al escoltar cada un dels versos se’ns manifesta la nostre part més sensible, el sentiment d’estimar i ser estimat. 

Joan Salvat i Papasseit, breu història de la seva vida

Joan Salvat i Papasseit va ser un poeta català nascut a l’any 1894 a Barcelona.Al 1914 va começar a treballar com a bibliotecari de l'Ateneu Enciclopèdic Popular.Cap al 1915 va començar a col·laborar, en castellà, a Justicia Social de Reus i, en castellà i català, a Sabadell Federal, on publicà una sèrie d’articles d’ideologia llibertària que va signar amb el pseudònim de Gorkiano, degut a l’admiració que sentia per Màxim Gorki. Des del 1919 fou un escriptor totalment en català.Va ser un dels principals poetes de la literatura d’avantguarda i influït pels cal·ligrames d'Apollinaire i pel futurisme de Marinetti. Aquestes influències es van notar consideradament en els seus primers llibres, on és s’hi aprecia l’atracció que en els futuristes provocaven els invents: el telègraf, les ones hertzianes, el tramvia, etcètera.Desenvolupà una línia lírica que l’acosta a la poesia popular i a l’evolució que va portar a terme part del moviment noucentista.Morí de tuberculos l’any 1924, als trenta anys. El seu estat de salut es veu reflectit sobretot en els poemes «Tot l’enyor de demà» (de L'irradiador del Port i les gavines), que tracta el tema del malalt que té ganes de llevar-se, i «L'ofici que més m'agrada» (d'Óssa Menor), on, impedit per al treball físic, exposa la bellesa de cinc oficis.Els articles en castellà que va escriure  formen dos llibres, Humo de fábrica i Glosas de un socialista. També va publicar $Un Enemic del Poble (nom pres del títol d'una obra de teatre d'Ibsen).El llibre El poema de La rosa als llavis ha estat qualificat com un dels millors poemes eròtics de la literatura europea. Joan Salvat-Papasseit és potser el poeta que ha tractat el sexe i l'erotisme d'una manera més neta.Molts dels seus poemes han estat musicats, entre d'altres, per Eduard Toldrà, Rafael Subirachs, Guillermina Motta, Ovidi Montllor, Feliu Ventura i, sobretot, Joan Manuel Serrat. Aquest darrer també li dedicà la «Cançó per a Joan Salvat-Papasseit», on mesclava textos propis amb els del poeta: «I no sóc modest i estic enamorat d'aquests ulls meus petits...»

Aquells que no he estimat

Aquells que no he estimat

Aquells que no he estimat,
Aquells que ni tan sols he conegut
Han de servar de mi la part més pura.

Vosaltres, solitaris, que direu el meu nom
I trobareu la pau llegint els meus poemes.
Per a vosaltres escric
Amb l’efusió d’un abraç de germà.

No m’estimeu per l’esforç que suposa.
Escriure per a vosaltres
Es como repetir-se lentament
Els versos d’un poema estimat.

Quan llegiu els meus llibres
Hi trobareu la vostra pròpia veu,
La buidor elemental del vostre viure
Que us omple les mans de vent.

No vulgueu penetrar-ne el sentit.
Isoleu-vos en íntims jardins
O en cambres silencioses
I pregueu amb les meves –les vostres-paraules
Meravellosamente vives i actuals.

Aquest poema m'ha cridat l'atenció especialment perquè el poeta es dirigeix a tots aquells que llegim algun cop un poema seu i que, indirectament, ens transmet la seva estimació mitjançant els versos.

No sempre em d'estimar algú que tinguem a prop o que coneguem. També podem estimar sense conèixer, tal i com ens mostra Miquel Martí i Pol en aquestes estrofes. Ell ens vol demostrar que quan escriu, ho fa pensant en tots nosaltres, compartint les seves paraules i pensaments.

Miquel Martí i Pol

Iniciem el poeta del mes amb un escriptor molt conegut entre nosaltres, ja que fa ben poc que ens va deixar però que sempre quedara el seu record....Miquel Martí i Pol.

Breu hitòria de la seva vida:

Aquest gran poeta català va néixer a Roda de Ter, el 19 de març de 1929. De petit va cursar els estudis primaris i tot seguit va començar a treballar als catorze anys en el despatx de la fàbrica tèxtil on treballava la seva mare. Allí hi va treballar durant 30 anys, fins que va quedar invàlid a causa de la seva malaltia, una esclerosi múltiple, que se li va manifestar a l’any 70. A partir de llavors, la seva poesia reflectia la realitat de l’àmbit de la seva malaltia i construïa un univers poètic original com expressió de les sensacions més humanes: l’amor, el desig i la mort.  Va realitzar traduccions i inicià la seva activitat pública dirigint cinefòrums, fent conferències, posant música als seus poemes, col·laborant en diverses revistes, etc.

El públic va mostrar-li un gran reconeixement al llarg de les seves publicacions i va guanyar diferents premis molt merescuts. A més, al 1999 es va produir un espontani reconeixement popular provocant que una gran part dels ajuntaments catalans acordessin en demanar a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i a l’Instiució de les Lletres Catalanes, que es presentes com a candidat a l’Acadèmia Sueca per al Premi Nobel. Miquel Martí i Pol va morir el 12 de novembre de 2003, als 74 anys.

No demano gran cosa

No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l'amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d'estrafer la veu,
caminar sense pautes,
parlar sense haver de demanar permisos,
fer l'amor sense crosses.

O bé, si sembla massa:
fer l'amor sense haver d'estrafer la veu,
escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos,
poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa...

  

En primer lloc he escollit aquest poema perquè m’ha semblat molt curiosa la seva estructura. El poeta ens enumera en la primera estrofa un seguit de desitjos que demana. En les altres, va combinant el que demana amb les diferents accions que anomena i crea un joc de paraules molt adient.

Penso que està molt ben aconseguit. Enllaça paraules amb altres que en algun context no serien les adequades, però que aquí hi transmet un significat concret.

A més, en totes ens intenta transmetre que el que vol és llibertat, llibertat per parlar, caminar, fer l'amor, escriure...

( poema extret de http://www.martiipol.com/martipol_anto_cat.html )

 

 

BeNvInGuTs!¡!

A continuació us endinseu en un món en que les paraules són essencials...

Un món que cada persona pot interpretar d'una manera diferent...

En aquest bloc hi podreu trobar escriptors i poetes que hi ha hagut en la història de la literatura catalana. A més, s'hi adjuntaran fragments de les seves obres amb comentaris personals.

Per això us convido a que també comenteu i deixeu l'empremta de les vostres idees i opinions.

Jo ja us he obert les portes...ara sou vosaltres els qui podeu passar i sentir-vos com a casa

 Salutacions, Xiuxiueig