Blogia
>> Xiu-Xiu...

Comentari de: Candilejas agónicas

Comentari de:  Candilejas agónicas

   El text que comentem es titula Candilejas agónicas, publicat l’any 1955 a la revista Destino. Aquesta va tenir un paper cultural molt important sota la dictadura de Franco. Es va crear a Burgos durant el transcurs de la Guerra Civil, fundada per un grup de catalans. Tenia un caràcter de compromís ideològic amb el falangisme. Però a l’any 1957 va abandonar aquest vesant i es va convertir en un referent de connexió amb la cultura europea. Permetia a tot aquell que hi escrivia expressar-se de manera discreta, però transmeten les seves opinions. L’autor d’aquest text és Joan Oliver, també anomenat Pere IV. Tot i això, aquí es fa anomenar Jonás. 

    En el text, inicialment es fa referència a la decadència i la poca força que tenia el teatre en aquella època.  Però encara ho era de manera més pronunciada el teatre en català.

   Amb l’aparició del cinematògraf, el teatre va quedar en segon pla, perdent a molt del seu públic. Aquest no se n’adonava d’un factor molt important que el teatre té i que el cinema no podrà tenir mai: la transmissió dels sentiments dels personatges en viu i en directe. L’autor entén que les persones no filen tant prim ni es fixen en aquests detalls. Però ell creu que la societat està massa influenciada per les conveniències dels economistes cinematogràfics i els gustos de la gent van marcats per aquests, creant alhora un negoci cada vegada més fort amb el setè art. Tot i això, Jonás creu que les coses funcionen així i no s’hi pot fer res.

    Però, per sort, encara existeix una minoria que no vol deixar perdre l’art teatral autèntic. Ells mantenen la flama encesa i, per això, cal recolzar-los per aquesta feina que fan. L’autor mostra un cert apreci per aquesta minoria ja que s’hi sent identificat i hi forma part.

   Jonás expressa la seva crítica envers els intents que s’han fet per a poder superar aquesta “crisi” teatral. Ell creu que tots i cada un d’ells han estat envà perquè no hi havia prou mitjans per a realitzar una bona obra. A més, es va acabar creant un “teatre comercial”, donant-li importància tant sols a la superfície i no pas a la seva part interna, la valoració de les paraules, l’estil...

   Tot i això, hi ha gent que si que ha agafat un bon camí, volen ensenyar i aprendre amb aquest art, l’art del teatre. Intenten anar a poc a poc i al peu de la lletra per fer les coses lo millor possible, ja que si es va amb presses, res surt ben fet. També cal fer teatre tant per el públic com per aquells que el fan, per tal de que tothom gaudeixi.

   Finalment, l’autor vol remarcar que, al menys, encara queda l’esperança d’algunes persones per evitar la pèrdua del teatre.  

   En l’època en que es va publicar, l’escriptor podia opinar sobre aquest tema i intentar conscienciar a la gent de que el teatre català estava en plena decadència i que calia actuar. Amb aquest mitjà de premsa ho podia fer d’una manera sotil però entenedora per als lectors.   

 

2 comentarios

Lid -

Hola!
Buscant informació de Ball Robat he vingut a parar aquí, al teu blog! M'ha sorprès i he començat a fer-hi una ullada. M'ha agradat, i tant, i no dubtis que seguiré passant.. :)
Petons de pols de lluna!

_aRi_** -

Hola!^^

M’ha agradat molt el teu bloc , m’entres estava llegint els teus comentaris , m’has acabat transmeten tot el que has escrit , et felicito !

Un peto molt gran !