DÓNA'M LA MÀ

DÓNA'M LA MÀ

Dóna'm la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar

bategant,

tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra

prendran un aire fidel i discret,

no ens miraran;

miraran noves rutes

amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera la galta

sobre el meu pit, i no temis ningú.

I les palmeres ens donaran ombra.

I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,

a l'amor, tota cosa prop del mar:

i jo, aleshores, besaré ta galta;

i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar

bategant;

tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant.

Un dels poemes que més m'han agradat de Joan Salvat Papasseit ha estat "Dóna'm la mà".

L’autor ens transmet amb aquest poema tot l’amor que sent per a la seva estimada. Ho fa d’una manera molt tendra i romàntica, sense fer-se pesat. A més, ens mostra una dolçor sensilla però alhora, contunden amb cada paraula que expressa.

Al escoltar cada un dels versos se’ns manifesta la nostre part més sensible, el sentiment d’estimar i ser estimat.