Joan Salvat i Papasseit

TOT L'ENYOR DE DEMÀ

TOT L'ENYOR DE DEMÀ 

   A Marià Manent

Ara que estic al llit 
  malalt, 
  estic força content. 
-Demà m'aixecaré  potser, 
i heus aquí el que m'espera: 

Unes places lluentes de claror, 
i unes tanques amb flors 
   sota el sol, 
   sota la lluna al vespre; 
i la noia que porta la llet 
que té un capet lleuger 
i duu un davantalet 
  amb unes vores fetes de puntes de coixí, 
  i una riall fresca. 

I encara aquell vailet que cridarà el diari, 
i qui puja als tramvies 
   i els baixa 
   tot corrent. 

I el carter 
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa 
perquè no sé el secret 
   de les altres que porta. 

I també l'aeroplà 
que em fa aixecar el cap 
el mateix que em cridés una veu d'un terrat. 

I les dones del barri 
  matineres 
qui travessen de pressa en direcció al mercat 
amb sengles cistells grocs, 
i retornen 
 que sobreïxen les cols, 
i a vegades la carn, 
i d'un altre cireres vermelles. 

I després l'adroguer, 
que treu la torradora del cafè 
   i comença a rodar la maneta, 
i qui crida les noies 
i els hi diu: -Ja ho té tot? 
I les noies somriuen 
  amb un somriure clar, 
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta. 

I tota la quitxalla del veïnat 
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous 
i no anirà a l'escola. 

I els cavalls assenyats 
  i els carreters dormits 
sota la vela en punxa 
que dansa en el seguit de les roderes. 

I el vi que de tants dies no he begut. 

I el pa, 
 posat a taula. 
I l'escudella rossa, 
  fumejant. 

I vosaltres   amics, 
perquè em vindreu a veure 
i ens mirarem feliços. 

Tot això bé m'espera 
   si m'aixeco 
   demà. 
Si no em puc aixecar 
   mai més, 
heus aquí el que m'espera: 

-Vosaltres restareu, 
per veure el bo que és tot: 
i la Vida 
i la Mort. 

He escollit aquest poema perquè veig que el poeta valora molt el fet de poder seguir viu, encara que sigui pel simple fet de trobar-se amb el que veu un dia qualsevol.Sovint, la gent no se n’adona de lo afortunada que és fins que perd tot allò que el fa feliç, tot i ser d’una manera inconscient.Personalment penso que cal veure la vida d’una manera positiva i valorar cada moment que vivim, ja que potser no es repeteix. No hem de ser ignorar allò que tenim al nostre entorn.

A més, referint-nos a l’autor, podem fer referència a l’etapa en que ell va patir una malaltia de la qual no se’n podia ensortir. Joan Salvat Papasseit ens expressa el que sent mentre està vivint al llindar de la mort.

DÓNA'M LA MÀ

DÓNA'M LA MÀ

Dóna'm la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar

bategant,

tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra

prendran un aire fidel i discret,

no ens miraran;

miraran noves rutes

amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera la galta

sobre el meu pit, i no temis ningú.

I les palmeres ens donaran ombra.

I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,

a l'amor, tota cosa prop del mar:

i jo, aleshores, besaré ta galta;

i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar

bategant;

tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant.

Un dels poemes que més m'han agradat de Joan Salvat Papasseit ha estat "Dóna'm la mà".

L’autor ens transmet amb aquest poema tot l’amor que sent per a la seva estimada. Ho fa d’una manera molt tendra i romàntica, sense fer-se pesat. A més, ens mostra una dolçor sensilla però alhora, contunden amb cada paraula que expressa.

Al escoltar cada un dels versos se’ns manifesta la nostre part més sensible, el sentiment d’estimar i ser estimat. 

Joan Salvat i Papasseit, breu història de la seva vida

Joan Salvat i Papasseit va ser un poeta català nascut a l’any 1894 a Barcelona.Al 1914 va começar a treballar com a bibliotecari de l'Ateneu Enciclopèdic Popular.Cap al 1915 va començar a col·laborar, en castellà, a Justicia Social de Reus i, en castellà i català, a Sabadell Federal, on publicà una sèrie d’articles d’ideologia llibertària que va signar amb el pseudònim de Gorkiano, degut a l’admiració que sentia per Màxim Gorki. Des del 1919 fou un escriptor totalment en català.Va ser un dels principals poetes de la literatura d’avantguarda i influït pels cal·ligrames d'Apollinaire i pel futurisme de Marinetti. Aquestes influències es van notar consideradament en els seus primers llibres, on és s’hi aprecia l’atracció que en els futuristes provocaven els invents: el telègraf, les ones hertzianes, el tramvia, etcètera.Desenvolupà una línia lírica que l’acosta a la poesia popular i a l’evolució que va portar a terme part del moviment noucentista.Morí de tuberculos l’any 1924, als trenta anys. El seu estat de salut es veu reflectit sobretot en els poemes «Tot l’enyor de demà» (de L'irradiador del Port i les gavines), que tracta el tema del malalt que té ganes de llevar-se, i «L'ofici que més m'agrada» (d'Óssa Menor), on, impedit per al treball físic, exposa la bellesa de cinc oficis.Els articles en castellà que va escriure  formen dos llibres, Humo de fábrica i Glosas de un socialista. També va publicar $Un Enemic del Poble (nom pres del títol d'una obra de teatre d'Ibsen).El llibre El poema de La rosa als llavis ha estat qualificat com un dels millors poemes eròtics de la literatura europea. Joan Salvat-Papasseit és potser el poeta que ha tractat el sexe i l'erotisme d'una manera més neta.Molts dels seus poemes han estat musicats, entre d'altres, per Eduard Toldrà, Rafael Subirachs, Guillermina Motta, Ovidi Montllor, Feliu Ventura i, sobretot, Joan Manuel Serrat. Aquest darrer també li dedicà la «Cançó per a Joan Salvat-Papasseit», on mesclava textos propis amb els del poeta: «I no sóc modest i estic enamorat d'aquests ulls meus petits...»