APAGA AQUESTS ULLS MEUS...

APAGA AQUESTS ULLS MEUS...

 

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.

 

 

                                                                                                                                                                             

RAINER MARIA RILKE

 

 

(Traducció de Joan Vinyoli , Joan VINYOLI, Noves versions de Rilke, Ed. Empúries, Barcelona, 1985.)

 

 

 

Rere aquests versos s’hi amaga l’amor que sent el poeta en vers algú altre. Tant és, facin el que li facin, perquè ell seguirà sentint la mateixa estimació i aproximació cap a la seva estimada.

 

He escollit aquest poema perquè, contínuament, l’autor busca un mitjà o altre pel qual arribar a aquella proximitat que el separa d’una persona especial per a ell. Sembla que encara que el poeta sigui refusat per a la seva estimada, no abandonarà, ja que ell continua mirant endavant i amb optimisme, sense decaure en cap moment. Si mirem la vida des d’un punt de vista optimista, tot ens anirà molt millor, ja que no perdrem les ganes de seguir endavant, encara que topem amb durs camins que haguem de travessar. Pel contrari, si som més pessimistes, encara serà major la dificultat de les coses i no obtindrem allò que desitgem. Cada cop, més i més, ens anirem perdent en un pou profund en el que costarà retornar a la llum.

 

Per tant, m’agrada l’actitud que té Rilke en quant expressa aquest breu poema.